Actituds dels docents davant les noves situacions escolars multiculturals i multilingües: qüestions recurrents.
Juli Palou – Montserrat Fons.
Aquest article ens parla fonamentalment dels canvis que s’han produït a Catalunya; tan socials com demogràfics. Canvis que han suposat una modificació en la composició lingüística i cultural de les escoles i instituts.
El text fa referència sobre les diferents procedències del alumnat que avui dia trobem als centres educatius, i destaca que el grup majoritari prové de d’Amèrica Central i del Sud, seguit dels del Maghreb, i en menys proporció els que provenen de països europeus, Àsia, etc. Pel que fa a això els autors ens comenten que aquest multilingüisme i la multiculturalitat no és troba homogènia a Catalunya, encara que hi ha barris on es troba de forma destacada, com pot ser el cas del Raval a Barcelona.
Fent referència als docents, sabem que aquests a més de crear objectius, continguts, activitats... acompanyen i vetllen per les relacions afectives que en el context del centre educatiu es transmeten acompanyades d’intercanvis lingüístics.
Partint d’aquí l’article ens presenta diferents qüestions que sorgeixen o que poden sorgir als centres educatius amb diversitat cultural, aquestes qüestions són exemplificades amb diferents valoracions o pensaments de docents que s’han trobat amb aquesta situació ( l’incorporació de nouvinguts a l’aula) , i que en pensen d’ella.
1.La diferència és vista com a riquesa i com a valor educatiu, però presenta problemes.
Una mestra de llengües estrangeres i directora d’escola de primària, diu que la pluralitat cultural és un fet enriquidor, per tant defensa la riquesa que aporten els nouvinguts.
Un altra mestra d’educació especial a la secundària, en aquest cas, ens diu que hi ha dues idees claus per poder mantenir la llengua i cultura materna i la d’acollida: temps i negociació. Manifesta la necessitat de diàleg i de pacte.
Però també hi ha problemes i com deia Bhabha a Biesta ( 2006)” el suport universal d’aquesta diversitat amaga normes, valors i interessos etnocèntrics”; això vol dir què tots els intents per entendre la diferència, només poden partir d’una posició des de dins del marc i no des de fora, perquè una posició neutral externa és totalment impossible, atesa a la nostra condició d’éssers encarnats en un espai i en un temps. Aquesta visió ens porta a admetre que conèixer l’altre no és una condició necessària i suficient per establir-hi una relació.
Els docents davant les noves situacions escolars multiculturals i multilingües:
L’article esmenta dues actituds que no són les correctes per fer front a la diferència. La primera seria la marginació i l’altre ben oposada l’excés d’innocència, de candidesa: dient que el diferent sempre és bo, que mai proporciona problemes etc. Lluny d’aquestes dues actituds es troben les mestres nombrades anteriorment, la primera destaca que és important atendre les maneres de fer de l’altre, i establir una comunicació entre centres per millorar el diàleg i la integració social. La segona mestra destaca el pacte com eina per afavorir les relacions socials entre els nouvinguts.
En definitiva les dues assumeixen aquesta diferència com una realitat i manifesten la voluntat de trobar formes de gestionar de manera democràtica els conflictes que forçosament la diversitat genera.
2. Es planteja un dilema: atendre els nouvinguts dins o fora de l’aula?
Aquesta pregunta es presenta a diferents docents, de diferents cursos i assignatures. Uns defensen que es millor atendre als nouvinguts fora de l’aula ja que de primeres estan molt perduts i no poden seguir com toca el ritme de la classe, i això és molt frustrant per ells. Per tant defensen que es millor que el nouvingut agafi una base sobretot lingüística i que després ja s’incorpori a les classes. A més creuen que a un grup petit, a una aula d’acollida els nouvinguts es poden sentir refugiats i amb més concentració.
Però per un altra costat trobem els que defensen què el nouvingut ha d’estar en contacte social amb els seus companys, i no aïllat a un aula diferent, per tant donen suport a mantenir al nouvingut a la classe amb l’ajuda d’algun reforç. Creen oportunitats de socialització: funcionament per padrins, ajuda entre alumnes del mateix origen residents des de fa més temps, presència de més d’un mestre a l’aula etc.
3. Ús i vivències de les llengües: l’ús de la llengua catalana en les interaccions més enllà de l’aula.
Els docents ens diuen que els usos de la català i el castellà estan mols desequilibrats: encara que el català és la llengua de la classe, l’alumnat a l’hora de comunicar-se ho fa en castellà igual que als jocs del pati.
Pel que fa als estrangers es pot produir una situació semblant, però hi ha diferències clares; als nouvinguts tan li es aprendre el català com el castellà ja que desconeixen les dos. Encara que si es troben en barris multilingües la llengua de comunicació entre ells serà el castellà.
El manteniment de la llengua d’origen; la diferent a la del país d’acollida, depèn no només dels pares, sinó que també de les ideologies dominants, i especialment de les polítiques d’immigració.
Partint de la situació social i econòmica del país de procedència i les condicions particulars de cada immigrant són claus importants per entendre la imatge que tenen ells mateixos de la seva llengua, aquests aspectes socioeconòmics fan que un adolescent per exemple valori o s’avergonyeixi del seu país evitant parlar la seva llengua en públic.
Quan un alumne no mostra d’una manera espontània la relació entre la llengua d’acollida i la seva, allí hauria d’actuar el docent, dissenyant activitats didàctiques que afavoreixin la reflexió metalingüística.
4. Cloenda
En definitiva aquest article ens ha parlat de tres qüestions bàsiques:
- La manera de percebre la diferència lingüística i cultural.
- Les estratègies més adequades per acollir als nouvinguts i a les seves llengües.
- L’aprenentatge del català i el seu ús han de ser un objectiu prioritari.
